El Museu de les Ciències ofereix el pròxim 1 de juny la conferència ‘L’evolució del SARS-CoV-2: passat, present i futur’ , impartida pel catedràtic de Genètica de la Universitat de València i coordinador del Servei d’Epidemiologia Molecular de l’àrea de Genòmica i Salut de Fisabio, Fernando González Candelas. La xarrada, que forma part del cicle de divulgació científica ‘Una Comunitat amb ciència’, serà presentada per la catedràtica de Genètica de la Universitat de València i membre del Comité d’experts de la Ciutat de les Arts i les Ciències, Amparo Latorre Castillo.

En complir-se els tres anys de l’inici de la pandèmia de COVID-19, es disposa de la seqüència genòmica completa de més de 14 milions de virus, compartides públicament en un esforç comú de la comunitat científica per facilitar l’accés a informació essencial per a conéixer les característiques del nou virus SARS-CoV-2, de com es va anar estenent i implantant en diferents països a l’inici de la pandèmia i de com ha anat canviant i evolucionant durant este temps.

Esta és la primera ocasió en la història en la qual la comunitat científica ha pogut assistir i analitzar en directe l’aparició d’un nou patogen per a la nostra espècie. En la conferència, González Candelas exposarà les principals fites en l’evolució del virus. Per a això, distingirà quatre fases en la pandèmia: la primera, fase 0, correspon a l’origen del virus i l’inici de la seua dispersió a la regió de Hubei a la Xina. La fase 1 es va caracteritzar per l’expansió a nivell global del virus, infectant a poblacions immunològicament naive. En eixa fase es va observar l’aparició d’algunes mutacions, arribant fins i tot una d’elles a fixar-se, però sense que tingueren clares diferències en el seu comportament epidemiològic o clínic. L’inici de la fase 2 aplegà marcat per la sorprenent aparició d’una variant amb un gran nombre de mutacions respecte al seu ancestre més pròxim conegut.

La variant Alfa va inaugurar una fase en la qual es van començar a administrar vacunes que completaven la immunitat creixent de les poblacions derivada d’un gran nombre d’infeccions. Diferents variants de preocupació (VOC), com la pròpia alfa i delta, van aconseguir ràpidament la fixació en pràcticament totes les poblacions mundials, si bé este procés va estar esguitat per l’aparició d’altres VOC i VOI (variants d’interés), que mostraven clares diferències tant genètiques com en les seues capacitats de transmissió i capacitat de ser neutralitzades per anticossos, tant els monoclonals usats terapèuticament, com els produïts pel sistema immunitari com a resultat d’infecció o de la vacunació.

L’última fase es caracteritza en l’actualitat per l’aparició i expansió d’una constel·lació de noves subvariantes de la VOC Ómicron. La característica més destacada de Ómicron és la seua gran transmissibilitat, que ha portat a pics epidèmics molt superiors als aconseguits en totes les fases anteriors. Una altra característica important de Ómicron és la falta d’un llinatge o subvariante dominant: en l’actualitat hi ha diversos subllinatges que coexistixen, amb diferent prevalença en segons quines poblacions, i que estan convergint a la regió més interessant del genoma viral a una seqüència comuna.